Em fa mal el cap, la sang em bombeja molt de pressa, això fa que m’acceleri i que estigui molt inquieta. No paro de moure’m, no deixo de pensar, de menjar-me l’olla. És com si em tornes boja. No ho aguanto més, em produeix una agonia terrible.
No paro de dir-me a mi mateixa, que no passa res, que en realitat tot va bé, com ha d’anar, que mica en mica tornaré a ser la mateixa de sempre. Però em dono comte de que jo sóc així, tal qual. Tot em preocupa si és important per mi, tot m’afecta si m’ho diuen els que estimo o la gent que ha omplert moments únics en mi.
Coses que han passat i que estic orgullosa de que hagin passat perquè encara que siguin bones o dolentes, van omplint les pàgines de la meva vida, com si fos un llibre incomplet i totalment únic. Sent jo la protagonista de l’historia, i cadascuna de les meves accions fossin aventures i les persones que em complementen siguessin els altres personatges, com el príncep, la bruixa...
Són histories per explicar, i sé que quan sigui gran, riuré de nou a la meva vella cadira de vímet. Encara que estigui sola o acompanyada sé que tot el que hauré viscut, haurà sigut experiències que m’hauran fet aprendre i per fi podré saber que és viure i que és lluitar per tirar endavant. Però per això haig de viure. Dèixem viure.
Així que somriuré com faig sempre i deixaré que les hores i els minuts en vagin portant per el camí que poc a poc vaig escrivint en el llibre de la meva vida.
Andrea Castro Ortiz (01.03.10)
No hay comentarios:
Publicar un comentario